Per fi, divendres!

És divendres. Les ganes de cap de setmana es respiren en l’ambient de feina. Tothom desitja que les hores passen ràpidament per poder gaudir del temps lliure, les activitats i evitar el despertador durant dos dies. Tothom anhela aquella sensació de llibertat menys l’Anna.

L’Anna sempre desitja que arribi dilluns per tenir les hores ocupades, per tenir un horari fix i omplir el cap de feina. Ella odia el temps lliure perquè implica pensar i afrontar-se a la seva realitat.

Quanta gent deu pensar com l’Anna?

Els divendres a la tarda, quan surt de treballar, l’Anna s’escolta Girl on Fire d’Alicia Keys que la fa somriure i sentir-se segura per afrontar-se al cap de setmana.

Quan va perdre la seva millor amiga, per càncer, l’Anna va quedar sola i no tenia amb qui fer activitats. Es va començar a apuntar a totes les activitats que podia per omplir hores i conèixer gent nova. Per tots els seus problemes amb les relacions socials, l’Anna acabava desapuntant-se o deixant d’anar allà on li agradava. No se sentia segura ni amb capacitats per fer-les, ja fos senderisme, informàtica o costura.

L’autoestima i l’amor propi li mancaven. Li havien fet creure que ella no servia per a res, que la seva opinió no comptava per a res i que tothom la podia utilitzar com volgués. No sabia que era valorar-se, ni que algú estigués orgullosa d’ella, ni tan sols sabia què era divertir-se. Feia anys que no somreia, que no volia contacte físic amb cap persona i que desconfiava de la resta. Per ella, la maldat era present en tots els éssers humans i ella n’havia rebut des de petita.

Com més avançaven les hores del cap de setmana, més agre se li feia el caràcter. Les llàgrimes inundaven el seu rostre i els paquets de mocadors no deixaven de buidar-se. Com a molt, aconseguia posar-se la màscara d’estar bé quan algun conegut la convidava a sortir. Mai volia demostrar com se sentia, evitava parlar d’ella i es feia la força amb els temes de conversa complicats. Per ella, la relació amb els altres era fer veure que estava bé. “Ningú vol estar amb la gent que té problemes. Ningú vol algú que només plora al costat”– es repetia constantment.

Diumenge al vespre, l’Anna s’apropava a l’habitació amb cara de més tranquil·litat. “Demà és dilluns, per fi!”– es deia per dins. Es preparava la roba de l’endemà amb molta cura i la posava a la cadira. Flitava colònia. Després anava a preparar-se el dinar. El somriure se li anava dibuixant a mesura que anava pensant més en dilluns. Cada diumenge era la mateixa rutina. Finalment, es posava el pijama, es rentava les dents i posava l’alarma del despertador amb la calma que tot torna a la normalitat.

Els dilluns, quan ja portava mig matí de feina, escrivia tots els mals pensaments del cap de setmana i totes les dificultats que s’hi trobava. “M’he sentit sola, ell m’ha amenaçat de mort per telèfon, l’angoixa se m’ha menjat per dins, no he menjat en tot el dissabte, he fingit que volia sortir a sopar quan volia estar-me a casa sola, he tingut un atac d’ansietat quan he sortit a comprar perquè he trobat el seu cotxe…”

Les llistes dels dilluns eren llargues i espantoses. Qualsevol evitaria llegir-les. Com es pot acumular tant dolor i tanta tristesa en dos dies?

Una companya de feina sempre se la mira des de lluny. Sap que l’Anna té dificultats per relacionar-se, però sospita que li passen coses. Per ajudar-la, sempre li prepara el cafè dels dilluns i dels divendres amb notes: “Que la força ens acompanyi” o “Quan somrius el dia és més motivador”… Un dia, li va deixar escrit el seu telèfon “Sóc aquí, encara que no em vegis, per ajudar-te en tot.” L’Anna se la va mirar i va somriure mentre li brollaven llàgrimes d’emoció per la cara. La Gina, la companya de feina, la va fer anar al lavabo a rentar-se la cara. L’Anna no sabia com reaccionar a tot allò. La Gina la va agafar i li va dir: “Fa temps que et veig malament, Anna. Sé que no està sent fàcil la teva vida. Sé moltes coses que mai has explicat, però que a força d’observar-te, he anat veient. No vols tornar mai a casa perquè allà penses massa, t’enfonses i et sents insegura. Mai vols relacionar-te amb ningú i tampoc saps com fer-ho quan ho intentes. El teu ex et va apallissar moltes vegades, encara que diguessis que els blaus eren fets per cops a les portes, i ara que ho heu deixat, t’amenaça i et segueix. Et cuides molt l’alimentació perquè la Júlia va morir-se de càncer de fetge i no vols que et passi igual…. No pots seguir tancada en banda, Anna. Sóc aquí. Molts dilluns llegeixo la teva llista quan te la deixes oberta per anar al lavabo. Intento animar-te amb el cafè i les notes. Et dic de veure’ns els caps de setmana encara que sé que fingiràs que estàs bé. Deixa’m entrar dins el teu cercle de confort i podré ajudar-te” L’Anna no sabia com reaccionar a tota aquella muntanya d’informació que ella creia que tenia tancada en clau. La Gina ho sabia gairebé tot.

Finalment, l’Anna va acceptar la seva ajuda, van treballar conjuntament perquè els divendres no fossin tan terrorífics per a ella, perquè el seu amor propi anés creixent de mica en mica, que la seva confiança en ella mateixa i en els altres millorés i, sobretot, poder sortir de casa sense haver de patir.

L’Anna segueix treballant, no és fàcil. I té dies que ho vol engegar tot a pastar i tirar la tovallola. Tot i així, l’Anna s’ha afrontat a viure, a sortir del pou…  però té molt clar que sense l’ajuda de la Gina no ho hagués intentat mai. Per això, sempre que pot, intenta deixar notes als que veu tristos o fer petits actes de bondat a aquells que no veu bé. I jo em pregunto, quanta gent estarà en la situació inicial de l’Anna sense que ni tan sols ens adonem tot i tenir-los al costat?

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Un sitio web WordPress.com.

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: